Ara fa un any, per Sant Joan de 2025, que vaig començar a escriure un diari. Hi donava voltes des de feia dies, vaig trobar una llibreta bonica que rondava per casa i oficialment es va convertir en el meu diari personal. Un any després, hi escric habitualment i s’ha convertit en un exercici estimulant i alliberador.
Antecedents: el (breu) diari de quan anava a escola
Però de fet, no és el primer diari que he escrit. Si viatgem més de 20 anys en el passat, al 2005, quan era a 4t de primària, vaig tenir un breu diari en una llibreta estrafolària que encara conservo. Va durar molt poc, perquè vaig començar una mica per seguir el rotllo del que feien amigues meves, i me’n vaig cansar ràpidament; hi volia escriure cada dia i se’m va fer avorrit, o sigui que la llibreta va anar a parar a un calaix. És molt curiós el contingut: hi ha algun detall de com em sentia, però bàsicament són algunes historietes de l’escola. Hi parlo d’algun joc que m’agradava llavors (algú recorda el Zoo Tycoon ?) i del que feia amb qui llavors començava a ser un molt bon amic. En aquell moment, no em començava ni a imaginar que anys més tard aquella persona faria la transició a home i que em donaria l’empenta per a sortir de l’armari i reconciliar-me amb mi mateix.
Un diari que no s’escriu diàriament
El nou diari ha tingut més èxit, principalment perquè de bon principi ja el vaig concebre com a «irregular»: no hi escric cada dia. Sento que això m’allibera de certa càrrega mental i alhora me permet disposar de més temps per a endreçar els pensaments i posar-los per escrit, sobretot en moments d’intensitat emocional. Hi ha moments en què escric molt seguit, un dia rere l’altre o amb pocs dies de diferència, i després hi ha entrades que perfectament poden estar separades per més d’un mes. De normal, amb la mida de la llibreta faig una pàgina per davant i darrere, però he fet entrades més llargues en moments més prolífics. M’adapto a com em sento i de vegades tinc un «torrent de pensament» que em fa escriure a raig i sense parar.
La veritat és que estic molt content amb l’experiència i penso seguir. El diari em permet parlar del que faig en el dia a dia, com les rutines a casa (seran iguals d’aquí a uns anys?), d’amistats, d’amor, de sentiments que necessito expressar perquè m’envaeixen fins que esdevenen insuportables, de sexe i de moltes coses més. Crec que en persona, quan es donen les circumstàncies adequades, ja expresso sentiments més profunds, però el diari m’ajuda a treure pensaments i sentiments que ho són molt més encara, que no estic preparat per a compartir o que directament no vull compartir.
La màquina del temps
He pensat moltes vegades en què hauria passat si hagués continuat aquell diari original. Poc després d’aquell moment de la infància em vaig enfrontar a experiències, sensacions i emocions molt complexes i confuses, i de vegades molt dures, que van acabar cristal·litzant en un descobriment de la meva pròpia identitat a finals de l’adolescència. Hagués estat un diari interessantíssim si m’hagués atrevit a buscar les paraules per a cridar i expressar tot el que vaig viure. Als 18, després de viure un any que va ser una veritable muntanya russa d’emocions, vaig començar a escriure una novel·la de ficció basada en fets reals, que d’alguna manera recull algunes d’aquelles vivències. En guardo el manuscrit en algun racó, a l’espera d’atrevir-me a llegir-lo i retrobar-me amb el meu jo d’abans de la universitat. Han passat més de deu anys fins a tornar a escriure, ara en aquest diari que ja celebra un any.
Les persones evolucionem amb el pas del temps i és molt fàcil perdre de vista la manera de pensar que teníem anys enrere. Escriure al diari també és parlar amb el meu jo del futur, és una petita màquina del temps que ja m’ha permès reviure diferents moments inoblidables del 2025, i més que m’esperen. I això és un privilegi que no té preu.